Contes en una ampolla Rotating Header Image

Norma: 8a setmana

La 8ª norma, i 1ª d’aquest 2010, que el conte de l’Alexis   a de seguir aquesta és:

Tot el conte ha  de girar al voltant d’una caixa de galetes, d’aquestes antigues de llauna, (i no hi ha d’haver galetes a dins obligatoriament), simplement ha de passar quelcom amb la caixa :)

Bibo, el explorador de cosas y la caja de sorpresas

Bibo había pedido para Navidad un regalo muy especial, “una caja de sorpresas”. Bibo era un niño de 12 años muy particular. Nunca se conformaba con lo que tenía, pero no por ser un niño caprichoso, no. Él quería mas porque sabía que existía algo mejor, algo diferente o desconocido, detrás de cada cosa que encontraba. Bibo era, como un explorador de cosas.

Así que, esa Navidad había pedido algo muy especial. Esas cajas de sorpresas que él sabía que en algún rincón del mundo existían.

Sus padres no lo entendían. ¿Una caja de sorpresas? Le preguntaban, ¿Y que es eso?

Bibo no se enfadaba porque no le entendieran, si no que, comprendía perfectamente que no todas las personas pueden captar las ideas de los investigadores de cosas. De hecho, muy poca gente puede hacerlo.

Pero esa Navidad fue especial.

Al despertar el 25 por la mañana, Bibo se fue corriendo hacia el árbol. El árbol de las cosas (como él decía). Bibo fue abriendo regalo a regalo. Tenía 5. Y lo hizo en orden, del más grande al más pequeño.

Los padres lo miraban entusiasmados. Pero su madre se dió cuenta de algo muy extraño. ¿Luís, le has puesto tú otro regalo? Ninguno de los dos lo había hecho. Bibo tenía 5 regalos bajo el árbol y ellos solo habían puesto 4.

El 1º, un patinete.

El 2º, un libro de investigadores enorme.

El 3º, un balón

El 4º unas zapatillas

El 5º, una caja de sorpresas.

Bibo, asombrado por todas esas cosas nuevas que le habían regalado y alucinado por tener en sus manos ese 5º regalo tan deseado, corrió a abrazar a sus padres y les dijo orgulloso -¡Sabía que la encontraríais!

Y fue a partir de ese momento, cuando las cosas empezaron a cambiar.,

Esa mañana, Bibo, como cualquier otro niño, se agarró al regalo que más ilusión le había hecho y decidió dedicar todas las horas del día de Navidad, simplemente, a investigar. Pero lo que Bibo aún no sabía es que tenía entre sus manos algo muy muy especial.

Bibo estaba en la cocina, desayunando y abrió por primera vez la caja de sorpresas. La miró por dentro detenidamente. No había nada. Ni por dentro ni por fuera. Ni música, ni imágenes, ni confeti, ni nada. Simplemente una caja bacía. Pensó durante un rato en el porqué, como buen investigador, pero dejó de pensar cuando sonó el timbre de la puerta.

Ya abro yo! Dijo su madre, ya con la mano en el pomo de la puerta. Al abrir, una chica de metro ochenta, más parecida a Noemí Campbell que a cualquier otra persona en el mundo, se plantaba ahí de pié, con una sonrisa perfecta y una luz especial. ¿Y tú quien eres? Le preguntó la madre de Bibo mirándola con descaro de arriba a abajo,. -¿Yo?- Respondió ella – Yo soy la sorpresa de Luís.

Marta, la madre de Bibo, no reaccionaba. Ahí, pasmada como un maniquí al que acaban de colocar en una posición rara, se había quedado clavada e inmóvil. Luís se acerca a la puerta y sin aún llegar a la entrada pregunta -¿Cariño, quien era?

-Tu sorpresa.- Le contesta la chica sonriente.

-Creo que se equivoca- Luís cierra la puerta y se ríe mirando a Marta y sin entender nada. -¿Quien era ésta? Que chica más rara…

Bibo sigue en la cocina. Como hace rato que no escucha ningún ruido, puede volverse a concentrar en su caja y en sus investigaciones. Sigue mirándola y continúa sin entender por que no hay nada en esa caja. La cierra. La vuelve a abrir.

Suena el timbre de la puerta.

Marta y Luís, atacados por la risa,  aun frente a la puerta. Abren. Un tío de metro ochentaycinco, cuarentón, con gafas, barba de tres días, cuerpo atlético y con un parecido de impacto a Jorge Clooney, pregunta por Marta.

-Si, soy yo!

-Hola Marta, soy tu sorpresa.

Bibo sigue en la cocina, sigue observando la caja, sigue investigando, la cierra. La abre.

-Bibooooo!

El darrer gos de Venècia

En Rufi era un gos petaner que de petit el van abandonar en un carrer al costat de la Plaça San Marco. Rufi va anar creixent passejant pels racons de Venècia. La gent no estava gens acostumada a veure gossos pels carrers de la ciutat de l’aigua. Però Rufi es va guanyar l’estima dels veïns, comerciants i turistes. Eren tantes les persones que tenien cura d’ell que mai passava ni gana ni fred. Sempre es barallaven per a veure on havia d’anar a dormir. La gent cridava «Rufi!» quan el veien a la fosca i l’entraven a casa a dormir amb ells. L’endemà, quan els veïns es trobaven, es deien amb certa magnificència que l’únic gos de Venècia havia dormit amb ells. Continue reading →

La masurca de la Maria i del Joanet

-Però, que està fent? Mare, és que no ho entenc! Avui ens hem mirat uns 6 o 7 cops. Si mare, si. Al forn, al carrer de ca’n Marcual, a la plaça, després a…

La veritat és que no entenc que els hi passa als nois. Se que li agrado, ho se. Fins i tot la Jana m’ho va dir l’altre dia a l’escola. No, no! Em va dir quelcom encara més fort. “Maria, el Joanet està enamorat de tu. Se li nota. Et mira amb ullets. I tu, tu igual. Tu el mires i sembla que ja no existeixi res més al teu voltant”.

-Mare, tu creus que em demanarà per ballar? Ai mare, és que és la última cançó! Però que fa? Continue reading →

La masurca del Joanet i la Maria

Ostres, ja comença a sonar la darrera masurca. És l’última oportunitat que tinc d’atansar-m’hi i dir-li que balli amb mi. M’encanten els seus ullets. Avui he tingut tanta sort! Potser he intercanviat mirades 5 cops? Potser més i tot.

De fet, no deu ser sort. Clarament està enamorada de mi i no pot evitar mirar-me. I jo estic enamorat d’ella i no puc deixar-la de mirar. És tan bonica! Com ho fas, Joanet? Ara que comença el ball, m’apropo a ella i li dic «Vols ballar amb mi?». He d’aprofitar que mon pare m’ha donat permís per poder estar amb els amics mentre duri la revetlla. Però un vols-ballar-amb-mi no fa pas per ella. És massa simple i ella es mereix més. Molt més!

Podria fer com els de ciutat! Són més fins i segur que se n’ensurten. Quan ens hi posem, els de muntanya som una mica testarruts. Però només testarruts! Això d’anar dient que nosaltres som uns bàrbars, no és de llei. Bàrbars! Això ha ser dolent per força. I ells? Amb aquells carretons plens de coses inútils? Els mercaders sí que són uns bàrbars. Continue reading →

Un poble anomenat SI

Vet aquí una vegada… un poble anomenat SI. SI era molt petit, només tenia quatre casetes i hi vivien 11 persones.
A la primera caseta vivien els Massanets. El pare, la mare, la mare del pare i el fill (i net). Tots 4 amb el cabells rossos i els ulls exageradament blaus.
A la segona casa vivien els Tiraquetira. Un matrimoni d’uns 80 anys d’aquells que fan enveja. Enamorats, esportistes i increïblement joves per la seva edat.
A la tercera casa estaven els Queserà, una família formada per un pare, una mare i tres filles de 20, 21 i 22 anys. Tres embarassos seguits intentant trobar el nen amb la conseqüent tirada de tovallola a la tercera nena i amb una dilatació al part extraordinàriament flexible.
A Can Prousol hi vivia l’ultim habitant de SI. Un home d’uns 55 anys, a qui li van faltar els pares (residents de tota la vida) feia més de una dècada i què des de llavors mai havien vist parlar amb ningú. Ell sortia de casa, treballava a l’hort, anava a buscar el pa, la llet… i desprès cap a casa, tot sol.
Els 11 habitants de SI, eren molt feliços. La infelicitat era inexistent. Era un poble molt normal. Hi havia una petita botiga de queviures, un petit forn de pa, cada família tenia el seu hort i els seus animals i així, entre tots, s’ajudaven i s’alimentaven els uns als altres. Continue reading →

Carretera 66

M’havia aturat en un petit restaurant d’una carretera secundària dels Estats Units. Una senyora se’m va apropar i em va demanar si desitjava més cafè. Amb un somriure sutil li vaig dir que sí. Durant les meves vacances em resulta més fàcil regalar somriures a la gent que te detalls amb mi. Tanmateix, ni l’amabilitat de la cambrera ni el meu optimisme van servir per millorar la qualitat del cafè que em va portar poc després. Inclús abans d’aixecar-me per marxar, ja tenia ganes d’anar al lavabo. El cafè americà em sorprenia. M’havien parlat de les qualitats del cafè però mai m’havien dit que era tant laxant. Continue reading →

Nicolás y el Sr.Robot

Paseaba por la casa sintiéndose extraño. Extraño en su propio hogar… por el pasillo, habitaciones, salón, en la cocina…

Laura se había ido unos días de viaje por trabajo y Nicolás se había quedado solo, solo y raro, a la espera de que Xenia saliera del colegio.

Nicolás se había cogido el día libre para organizarse en casa, ir a comprar e ir a buscar a su hija a la salida de clase.

Recorría la casa vacía como si fuera la primera vez que estuviera ahí… Era como una casa desconocida, sin ruidos, sin risas, sin gritos de una pequeñaja consentida, sin olores a sofritos o a café por la mañana… una casa que no le gustaba.

-No se estar sólo-. Se dijo a sí mismo. Quizás es una de las cosas más terribles que le puede pasar a un ser humano… sentirse solo, tanto, que es como si ese vacío te atrapara por dentro, entonces empiezas a hablar contigo mismo… y aun es peor, porque entonces estás solo y loco… Y al llegar a esa reflexión, Nicolás decidió coger el coche e ir al centro comercial a comprar algo de comida y recoger a Xenia al colegio. La iría a buscar una hora antes de su salida habitual , dándoles una falsa explicación a los profesores del colegio y sacarla de allí antes de la hora, egoístamente, solo para que le hiciera compañía y ahuyentar esa sensación de soledad que se le había enganchado a la piel desde que había abierto los ojos esa mañana, y que no le dejaba en paz. -Si, iré a comprar y a buscar a Xenia. Que ganas tengo de ver a mi chiquitina. Seguro que se alegrará cuando la recoja.- se autoconvencía a sí mismo de camino al supermercado. Continue reading →