Seia en una de les mil terrasses que hi ha a les Rambles. No m’agrada gens com estan deixant la ciutat. Sembla que sigui només pels turistes. Però volia reivindicar el meu espai. Vaig agafar la llibreteta que duc sempre a la meva bossa de mà i em vaig disposar a escriure sobre les meves sensacions en aquell moment i lloc. Vaig estar 15 minuts amb la llibreta oberta sense escriure res. Les meves emocions eren contradictòries. Milers de persones, milions de persones, passen cada dia per aquest carrer. Diuen que tothom coneix a alguna persona que hagi passat al menys una vegada a la vida per Trafalgar Square a Londres. Es pot dir el mateix de les Rambles de Barcelona. Hi ha gent de tots els colors i vestint de totes les maneres possibles. A les Rambles hi conviuen centenars de llengües diferents. Malgrat que el turisme que ve a la ciutat és moltes vegades grotesc o fins i tot poca-solta, m’agrada aquesta amalgama de cultures reunides en un mateix punt. M’agrada que la meva ciutat sigui això, com ho són de fa temps Londres, Nova York, París. Aquesta reflexió em va servir per començar a escriure un «Hola». No sé perquè vaig començar així, però en aquell punt, i sense cap ganes d’esborrar, vaig pensar que seria una bona cosa escriure a una persona imaginària que, venint d’un planeta estranger, em preguntés com era la meva ciutat. També vaig pensar que això era una perdalada però com entre la perdalada i la genialitat la diferència era l’èxit; volia provar! Llavors vaig seguir amb un «Benvolgut al planeta Terra». Vaig començar a imaginar-me a qui li escrivia la carta…el marcianu havia de ser masculí i encaixar dins dels paràmetres humans, si més no físicament. De fet vaig imaginar-me que havia de ser la millor parella que mai pogués arribar a tenir; bonic, fidel a les seves idees, segur, detallista, equilibrat i interessant. En aquest petit racó del planeta, realment tots els homes són un desastre. Continue reading →
El darrer gos de Venècia
En Rufi era un gos petaner que de petit el van abandonar en un carrer al costat de la Plaça San Marco. Rufi va anar creixent passejant pels racons de Venècia. La gent no estava gens acostumada a veure gossos pels carrers de la ciutat de l’aigua. Però Rufi es va guanyar l’estima dels veïns, comerciants i turistes. Eren tantes les persones que tenien cura d’ell que mai passava ni gana ni fred. Sempre es barallaven per a veure on havia d’anar a dormir. La gent cridava «Rufi!» quan el veien a la fosca i l’entraven a casa a dormir amb ells. L’endemà, quan els veïns es trobaven, es deien amb certa magnificència que l’únic gos de Venècia havia dormit amb ells. Continue reading →
La masurca de la Maria i del Joanet
-Però, que està fent? Mare, és que no ho entenc! Avui ens hem mirat uns 6 o 7 cops. Si mare, si. Al forn, al carrer de ca’n Marcual, a la plaça, després a…
La veritat és que no entenc que els hi passa als nois. Se que li agrado, ho se. Fins i tot la Jana m’ho va dir l’altre dia a l’escola. No, no! Em va dir quelcom encara més fort. “Maria, el Joanet està enamorat de tu. Se li nota. Et mira amb ullets. I tu, tu igual. Tu el mires i sembla que ja no existeixi res més al teu voltant”.
-Mare, tu creus que em demanarà per ballar? Ai mare, és que és la última cançó! Però que fa? Continue reading →
La masurca del Joanet i la Maria
Ostres, ja comença a sonar la darrera masurca. És l’última oportunitat que tinc d’atansar-m’hi i dir-li que balli amb mi. M’encanten els seus ullets. Avui he tingut tanta sort! Potser he intercanviat mirades 5 cops? Potser més i tot.
De fet, no deu ser sort. Clarament està enamorada de mi i no pot evitar mirar-me. I jo estic enamorat d’ella i no puc deixar-la de mirar. És tan bonica! Com ho fas, Joanet? Ara que comença el ball, m’apropo a ella i li dic «Vols ballar amb mi?». He d’aprofitar que mon pare m’ha donat permís per poder estar amb els amics mentre duri la revetlla. Però un vols-ballar-amb-mi no fa pas per ella. És massa simple i ella es mereix més. Molt més!
Podria fer com els de ciutat! Són més fins i segur que se n’ensurten. Quan ens hi posem, els de muntanya som una mica testarruts. Però només testarruts! Això d’anar dient que nosaltres som uns bàrbars, no és de llei. Bàrbars! Això ha ser dolent per força. I ells? Amb aquells carretons plens de coses inútils? Els mercaders sí que són uns bàrbars. Continue reading →
Un poble anomenat SI
Vet aquí una vegada… un poble anomenat SI. SI era molt petit, només tenia quatre casetes i hi vivien 11 persones.
A la primera caseta vivien els Massanets. El pare, la mare, la mare del pare i el fill (i net). Tots 4 amb el cabells rossos i els ulls exageradament blaus.
A la segona casa vivien els Tiraquetira. Un matrimoni d’uns 80 anys d’aquells que fan enveja. Enamorats, esportistes i increïblement joves per la seva edat.
A la tercera casa estaven els Queserà, una família formada per un pare, una mare i tres filles de 20, 21 i 22 anys. Tres embarassos seguits intentant trobar el nen amb la conseqüent tirada de tovallola a la tercera nena i amb una dilatació al part extraordinàriament flexible.
A Can Prousol hi vivia l’ultim habitant de SI. Un home d’uns 55 anys, a qui li van faltar els pares (residents de tota la vida) feia més de una dècada i què des de llavors mai havien vist parlar amb ningú. Ell sortia de casa, treballava a l’hort, anava a buscar el pa, la llet… i desprès cap a casa, tot sol.
Els 11 habitants de SI, eren molt feliços. La infelicitat era inexistent. Era un poble molt normal. Hi havia una petita botiga de queviures, un petit forn de pa, cada família tenia el seu hort i els seus animals i així, entre tots, s’ajudaven i s’alimentaven els uns als altres. Continue reading →
Carretera 66
M’havia aturat en un petit restaurant d’una carretera secundària dels Estats Units. Una senyora se’m va apropar i em va demanar si desitjava més cafè. Amb un somriure sutil li vaig dir que sí. Durant les meves vacances em resulta més fàcil regalar somriures a la gent que te detalls amb mi. Tanmateix, ni l’amabilitat de la cambrera ni el meu optimisme van servir per millorar la qualitat del cafè que em va portar poc després. Inclús abans d’aixecar-me per marxar, ja tenia ganes d’anar al lavabo. El cafè americà em sorprenia. M’havien parlat de les qualitats del cafè però mai m’havien dit que era tant laxant. Continue reading →
Castellano 
Català 
