M’havia aturat en un petit restaurant d’una carretera secundària dels Estats Units. Una senyora se’m va apropar i em va demanar si desitjava més cafè. Amb un somriure sutil li vaig dir que sí. Durant les meves vacances em resulta més fàcil regalar somriures a la gent que te detalls amb mi. Tanmateix, ni l’amabilitat de la cambrera ni el meu optimisme van servir per millorar la qualitat del cafè que em va portar poc després. Inclús abans d’aixecar-me per marxar, ja tenia ganes d’anar al lavabo. El cafè americà em sorprenia. M’havien parlat de les qualitats del cafè però mai m’havien dit que era tant laxant.
Refet d’aquell ensurt vaig continuar cap a la costa. Em faltaven encara Utah, Nevada i Califòrnia per arribar a l’inici de la segona fase del meu viatge. Allà, a San Francisco, m’esperaven uns amics que havien llogat un veler per poder veure el nord de Califòrnia des de l’oceà. Però jo arribava tres dies tard. Estava gaudint tant d’aquell viatge solitari que uns dies abans havia trucat per a avisar del meu retard. Volia evitar així qualsevol alteració d’allò que m’estava aportant tant. Imagino que en aquell moment es van molestar una mica. Però donat que el Xavi i la Sandra feia poc que s’havien casat, estic segur que els deuria costar poc oblidar-se’n. Jo tenia la meva aventura, i ells i el vaixell podien esperar.
M’encatava la sensació de descobrir cada segon. Sembla estúpid però en aquell viatge pensava molt en el meu gos que s’havia quedat a Barcelona. Pensava sobretot en la imatge que em transmet quan treu el cap per la finestra, de la seva boca cau la seva llengua llarga inert ondulant al vent i la mirada vagament fixada en l’horitzó. Costa imaginar-se que pensa un gos, però vull creure que no deu ser massa diferent al que sentia jo en aquell moment. Sensació de llibertat, de no patir per res i de descobrir cada mil·límetre. De fet, era la mateixa sensació que quan era petit tenia i que pensava havia oblidat.
Al vespre, el cel em va regalar els millors colors del món. Eren els mateixos colors que jo havia vist els estius a casa dels meus oncles i que ja feia tant que no veia. Colors que em pensava que eren fruit de la imaginació, infantil, i que mai havien existit. Tot m’avocava, la sensació que impregna la infantesa de gairebé tothom. El descobriment infantil del món va lligat a un seguit d’explicacions innocents de la realitat. És un món imaginat, perfecte i en el que mai res s’acaba i tot és per sempre. Però les mediocres explicacions que els adults ens van etzibant i les lamentables mofes que contínuament feien de les nostres, són justament les que fan que siguem el que som. De fet, crec que som el resultat del que havíem construït i la resistència a ser el que ens han dit que hem de ser. Aquest procés és únic i intransferible per cada persona i ni el millor psicòleg el pot arribar a intuir. Ells, es plantegen la psicologia des de les vivències enlloc de cercar en el procés de frustració en adonar-nos que la vida no era com se l’havíem pensat inicialment.
Després de 1400 milles conduint sol, vaig arribar a un motel. El sol s’havia amagat darrera de les rocalloses indicant-me on era el meu destí. Avui ja era massa tard. Em va atendre un senyor molt amable. També era molt brut. Les marques de suor ja seca a la samarreta imperi que duia i la olor que desprenia em van acabar de regirar l’estomac. En aquell moment, vaig estar a punt d’agafar el cotxe i seguir. Però abans que em donés temps, ja estava a l’habitació. I realment em va sorprendre que aquell lloc estigués en tant bones condicions. Em va oferir un cafè i li vaig dir que no. Això, per mi ja era massa arriscat. Encara tenia els efectes del cafè anterior al cos. I estava massa cansat. Poc després, just al jaure, em vaig adormir profundament. Només l’arribada de la fresca de mitja nit em va fer tapar.
L’endemà era el dia d’arribar a Sausalito. Allà m’esperaven els meus amics amb el vaixell. En aquell lloc de vistes tan privilegiades de San Francisco, començava la ruta per la costa nord de Califòrnia. Les emocions del dia anterior es van repetir en el trajecte d’arribada a la ciutat. Veient la silueta des de lluny em van venir un munt d’imatges de pel·lícules que havia vist durant tants d’anys per la televisió. Passar el Golden Gate va ser espectacular. No crec que cap altra paraula descrigui millor el que se sent quan es creua aquest mític pont. I per acabar-ho d’adobar, Alcatraz restava allà, petitona. Ni rastre de la boira. El meu pas per aquesta ciutat havia estat perfecte. Faltaven menys de 5 quilòmetres per a començar el que m’havia dut fins allí, però jo encara desitjava que el meu trajecte no s’acabés. No pensava per res amb el Xavi i la Sandra. Només el cartell de sortida de la carretera cap a Sausalito em va fer retornar a la realitat. En arribar al moll i aparcar encara impressionat pel que estava vivint, vaig fer una trucada. El Xavi va aparèixer de seguida allà on jo em trobava amb cara d’haver fet alguna cosa que sabia que no m’agradaria. I ens vam abraçar. Quina emoció! La Sandra va venir poc després i em va dir que no hi havia cap veler. Jo no entenia res i el Xavi no es podia aguantar el riure. Em van acompanyar fins un extrem del moll. Enfontent-se de la situació em van assenyalar a una barca, vella i atrotinada i em van dir que allò era l’únic que havien pogut aconseguit i que teniem lloc en un hotel al costat per dormir. Després d’un moment de vacil·lació, el meu riure encara va ser més intens i més fort que el d’ells. Realment m’era igual no anar a fer el creuer. La meva aventura de retrobament amb mi mateix s’havia acabat en aquell moment, però començava una nova aventura, diferent. Allà iniciava una convivència amb dos amics per passar uns dies per l’enorme badia, i si hi havia sort, poder sortir a l’oceà amb aquell trasto que havien aconseguit com a barca.
Veieu l’ampolla que conté aquest conte
Castellano 
Català 
