El darrer gos de Venècia

En Rufi era un gos petaner que de petit el van abandonar en un carrer al costat de la Plaça San Marco. Rufi va anar creixent passejant pels racons de Venècia. La gent no estava gens acostumada a veure gossos pels carrers de la ciutat de l’aigua. Però Rufi es va guanyar l’estima dels veïns, comerciants i turistes. Eren tantes les persones que tenien cura d’ell que mai passava ni gana ni fred. Sempre es barallaven per a veure on havia d’anar a dormir. La gent cridava «Rufi!» quan el veien a la fosca i l’entraven a casa a dormir amb ells. L’endemà, quan els veïns es trobaven, es deien amb certa magnificència que l’únic gos de Venècia havia dormit amb ells.

Un dia, quan jeia al costat del riu no es va adonar que una colla d’adolescents s’acostaven xiuxiuejant. Els nens es van posar a cridar al seu costat per espantar-lo. Rufi, desorientat, va fer un bot de 3 pams i l’atzar va fer que caigués a l’aigua. En Rufi coneixia les escales que de tant en tant es troben pels canals. Però el grup de brètols el van seguir impedint-lo descansar fins que la fatiga va poder amb ell.

Van passar uns dies fins que va córrer el rumor que en Rufi havia desaparegut. Els veïns van posar cartells per Venècia i per la resta de pobles de la regió i van anar a trobar-lo. Dues setmanes més tard un gondoler es va trobar en Rufi sota d’un petit pont a l’est de la ciutat. Quan el veïnat es va assabentar, tothom es va quedar impressionat. Tots sabien que en Rufi nedava molt bé i que coneixia perfectament les diferents maneres per a sortir dels canals. I no era pas tan gran com per haver estat alguna altra cosa. Tots sabien que algú havia matat a l’únic gos de Venècia. Tots ells estaven molt consternats. Es van trobar un dia al pont on l’havien trobat. I allà cadascun va recordar alguna de les situacions que havien viscut amb en Rufi. En acabar es van prometre que no tornarien a tenir un gos com aquell. Que el Rufi seria el darrer gos de Venècia.

Veieu l’ampolla que conté aquest conte