La masurca del Joanet i la Maria

Ostres, ja comença a sonar la darrera masurca. És l’última oportunitat que tinc d’atansar-m’hi i dir-li que balli amb mi. M’encanten els seus ullets. Avui he tingut tanta sort! Potser he intercanviat mirades 5 cops? Potser més i tot.

De fet, no deu ser sort. Clarament està enamorada de mi i no pot evitar mirar-me. I jo estic enamorat d’ella i no puc deixar-la de mirar. És tan bonica! Com ho fas, Joanet? Ara que comença el ball, m’apropo a ella i li dic «Vols ballar amb mi?». He d’aprofitar que mon pare m’ha donat permís per poder estar amb els amics mentre duri la revetlla. Però un vols-ballar-amb-mi no fa pas per ella. És massa simple i ella es mereix més. Molt més!

Podria fer com els de ciutat! Són més fins i segur que se n’ensurten. Quan ens hi posem, els de muntanya som una mica testarruts. Però només testarruts! Això d’anar dient que nosaltres som uns bàrbars, no és de llei. Bàrbars! Això ha ser dolent per força. I ells? Amb aquells carretons plens de coses inútils? Els mercaders sí que són uns bàrbars.

He de trobar alguna cosa més bonica, senzilla però bonica. Puc provar amb un «els teus ulls m’encenen el cor amb més força que les falles d’Alins». Però jo el que vull és ballar amb ella. És tan bonica. La seva pell blanca i el seus ulls clars em tornen boig. Li podria dir això i de seguida «vull ballar amb tu». Ostres! com em tremolen les cames. Deu ser normal? Estic cansat de cop. He d’intentar fer-ho com la gent de ciutat. I com ho fa la gent de ciutat? Maleït siga mon pare. Sempre renegant d’ells i no deixant-los mai explicar el que passa a la plana. Deuen estar tan acostumats a trobar-se amb gent i deu ser tan agradable parlar-hi. Però si tan malament estan aquí, els mercaders, que es quedin a la ciutat. En això té tota la raó mon pare.

Sigui com sigui ha de ser ara. He d’aprofitar aquest darrer ball que la revetlla s’acaba. Li diré «No hi ha poble o ciutat on hi hagi una noia més maca que tu. Si vols podem ballar aquest ball». Estic segur que no em podrà dir que no. Però està amb sons pares. Els de ca’n Xisco sempre diuen que no hi ha millor fem que a ca els Jané. Mon pare diu que només pots ser més borinot que els de ca’n Xisco si neixes en aquella casa. La Maria no és cap borinota. I jo ara els he de demostrar que els Jané no som uns cagats. Jo no sóc cap cagat. Aniré i ballaré amb la seva filla. I al final de la música, a tomb, li faré un petó. Mai he fet un petó a ningú. Serà tan bonic. Ella no se l’esperarà. Serà el nostre primer petó. Tothom a Alins en parlarà: «En Joanet va ballar amb la petita dels de ca’n Xisco i al final es van fer un petó. Fan tan bona parella!». No hi s’haurà vist mai en aquesta vall un petó així. És tan bonica! Un petó entre la Maria i jo.

Ostres… Però com es balla una masurca? quina vergonya! En Martí em va dir que són 5 passos i que es balla agafat amb la noia. He d’agafar amb la mà esquerra la seva mà dreta i amb l’altra la prenc per la cintura. Diu que no passi pena i que em deixi dur per la música. Però tothom sap que els de can Gallardo no saben ballar. Els d’Àreu sí que són uns bàrbars. De fet en Martí ha estat tota la nit assegut parlant amb sa mare. Quin desastre. Com puc haver estat tan beneit? Miraré una estoneta, molt curta, com ho fan la resta de parelles i aniré tot seguit a dir-li que ballem. Un, dos i tres, quatre i cinc. Un, dos i tres, quatre i cinc. Perfecte, deu ser això! Apa, Joanet! Si volto per darrera dels Gallardo i ja hi seré.

–Hola Martí – Maleït Martí, ara no te’m posis a xerrar! – Martí, xarrem després d’acord?

Els pares de la Maria m’estan mirant malament? Ara ja no hi ha volta enrere. La Maria és tan bonica. Vull abraçar-la. Ja hi sóc.

–Hola Maria! Vols ballar amb mi aquest darrer ball? – Uffff! No noto les cames. Ho hauré fet bé? No es pot haver sentit malament. De fet somriu. Somriu! Crec que estic feliç. L’agafaré per la mà i la duré al mig de la plaça i li faré el petó sense que s’ho esper-hi. Però, la família s’està rient? – De què us enriueu, Maria?

-Joanet! ja s’ha acabat la cançó.

Veieu l’ampolla que conté aquest conte