Carta des de Barcelona

Seia en una de les mil terrasses que hi ha a les Rambles. No m’agrada gens com estan deixant la ciutat. Sembla que sigui només pels turistes. Però volia reivindicar el meu espai. Vaig agafar la llibreteta que duc sempre a la meva bossa de mà i em vaig disposar a escriure sobre les meves sensacions en aquell moment i lloc. Vaig estar 15 minuts amb la llibreta oberta sense escriure res. Les meves emocions eren contradictòries. Milers de persones, milions de persones, passen cada dia per aquest carrer. Diuen que tothom coneix a alguna persona que hagi passat al menys una vegada a la vida per Trafalgar Square a Londres. Es pot dir el mateix de les Rambles de Barcelona. Hi ha gent de tots els colors i vestint de totes les maneres possibles. A les Rambles hi conviuen centenars de llengües diferents. Malgrat que el turisme que ve a la ciutat és moltes vegades grotesc o fins i tot poca-solta, m’agrada aquesta amalgama de cultures reunides en un mateix punt. M’agrada que la meva ciutat sigui això, com ho són de fa temps Londres, Nova York, París. Aquesta reflexió em va servir per començar a escriure un «Hola». No sé perquè vaig començar així, però en aquell punt, i sense cap ganes d’esborrar, vaig pensar que seria una bona cosa escriure a una persona imaginària que, venint d’un planeta estranger, em preguntés com era la meva ciutat. També vaig pensar que això era una perdalada però com entre la perdalada i la genialitat la diferència era l’èxit; volia provar! Llavors vaig seguir amb un «Benvolgut al planeta Terra». Vaig començar a imaginar-me a qui li escrivia la carta…el marcianu havia de ser masculí i encaixar dins dels paràmetres humans, si més no físicament. De fet vaig imaginar-me que havia de ser la millor parella que mai pogués arribar a tenir; bonic, fidel a les seves idees, segur, detallista, equilibrat i interessant. En aquest petit racó del planeta, realment tots els homes són un desastre.

Li volia presentar la meva ciutat amb la complicitat amb la que s’ensenya la ciutat a un estimat. Volia ser sincera però no espantar-lo. Si existia volia que vingués a viure aquí. «Aquesta és la meva ciutat. Es diu Barcelona.». Crec que és una manera bonica de començar. Sabria el marcianu que és una ciutat? Entendria el català? Com que havia de pressuposar coses, pressuposava que m’entendria.

Vaig seguir descrivint sobre la ciutat: «Barcelona és una ciutat petita d’entre les més grans del món. Fa calor perquè estem en una latitud intermèdia com deus saber i perquè és estiu». El marcianu, si realment venia de Mart, sabria millor que jo com és la Terra i on està Barcelona. «Barcelona està al costat de la Mar Mediterrània que a l’estiu s’escalfa molt la qual cosa fa que sigui molt càlida i humida. Un desastre! Per això, la gent de la ciutat se’n va de vacances fora. La gent que hi ha aquí són forasters. Deuen estar cansats de la seva ciutat també. Per a que et facis una idea: Ara mateix l’única persona catalana en aquest passeig català ple de gent, sóc jo. I tu series l’únic marcianu si estiguessis al meu costat» Aquesta frase era boníssima! Li estava tirant els trastos al marcianu, ell i jo seriem únics en aquest passeig. Seguint amb les perdalades, si era el millor home que hi havia a la ciutat, calia aprofitar!

Vaig quedar-me una estona sense escriure. Pensava i els meus pensaments m’havien perdut quan el bolígraf va començar a dibuixar a la llibreta la silueta d’un home. Quan en vaig ser conscient, vaig acabar el retrat volen dibuixar aquella persona fantàstica a la qual li estava dirigint la carta. Em vaig aturar quan vaig notar que algú em mirava. Vaig girar el meu cap i em vaig trobar un home molt atractiu que em mirava fixament des d’una cadira a un metre i mig. Uns segons més tard i per sorpresa meva, ell es va dirigir a mi amb la tranquil·litat que dóna conèixer algú i em va preguntar com sabia que només hi havia una persona de Mart a les Rambles. Li vaig preguntar el seu nom mig espantada mentre repassava la meva llibreta. Era increïble, el dibuix que acabava de fer havia desaparegut. Segons més tard em deia el seu nom: «Huds».